dijous, 23 de febrer del 2012

Les veritats que ens amaguen sobre els serveis públics



Les veritats que ens amaguen

(versió PDF +)


1a. Veritat: Hi ha altres sortides a la crisi

Per descomptat. Islàndia és l'evidència. Fins i tot el mateix FMI discrepa del fonamentalisme en l'austeritat imposat per la cancellera alemanya Angela Merkel. A CCOO proposem un Pacte per a l'Ocupació que permeti el rellançament de l'economia, contempli també una reforma fiscal i del sistema financer, un pacte de rendes i un acord per regular els preus d'aliments bàsics, transport, habitatge, electricitat i gas. I, per descomptat, una forta inversió en el sector públic, justament l'opció contrària a la que postulen els governs neoliberals.

2a Veritat: Es poden incrementar els ingressos de forma justa i eficaç

La nostra fiscalitat és de les més regressives i ineficaces d'Europa. Hi ha molt marge de maniobra per fer una reforma fiscal més justa i que asseguri els ingressos necessaris per sostenir les despeses que demana una sortida de la crisi que consolidi l'Estat de benestar. Les polítiques i inversions públiques són necessàries per sortir de la crisi; invertir en serveis públics és invertir en les persones.

3a Veritat: Els serveis públics dinamitzen l'economia

Prova d'això és que, en aquells països amb un Estat de benestar més desenvolupat, el percentatge de persones que treballen per al sector públic augmenta. Aquest és el cas de Dinamarca, amb un 26%, el 22% de Suècia, o el 19% de Finlàndia. Per contra, abusar de les retallades en els serveis públics anul•la una font de creixement econòmic, prosperitat, ocupació, equilibri i cohesió social.

4a Veritat: Cal enfortir els serveis públics per disminuir la desigualtat

Uns serveis públics forts són l'única garantia d'uns nivells mínims d’equitat social. Només uns serveis públics suficients i de qualitat poden assegurar per a tota la ciutadania, i no només per a una minoria, un ensenyament de qualitat, la cura de la nostra salut, la millora de les condicions mediambientals, la seguretat ciutadana, la mobilitat, la informació, la justícia, la cultura ... i uns sistemes de protecció social que atenguin els més desfavorits i satisfacin les seves necessitats bàsiques.

5a Veritat: No hem de deixar als nostres fills una societat pitjor que la que rebem

La trajectòria lineal del progrés social està en seriós perill de trencar-se en la generació dels nostres fills i les dels seus descendents, en negar-se’ls una feina estable, uns ingressos bàsics per gaudir d’una vida digna i un futur de prosperitat. Aquesta ruptura intergeneracional constitueix un vergonyós retrocés històric que no hem de consentir.

(versió PDF +)



0 comentarios
Etiquetas: ,

Les mentides que ens expliquen sobre els serveis públics


Les mentides que ens expliquen

(versió PDF +)


1a Mentida: El deute públic és el causant de la crisi

Al  contrari. El deute públic, que tampoc és tant alt si el comparem amb els d’Alemanya i França, és conseqüència de la crisi. Està motivat, per una banda, pels diners que l'Estat ha destinat a taponar els forats produïts per la banca i també dels que s'han hagut de dedicar a mitigar les situacions originades per l'auge salvatge de l'atur, originat en bona part per l'esclat de la bombolla immobiliària i, per l’altra, per la dràstica disminució dels ingressos de l'Estat, a causa de la fallida en cadena de milers d'empreses que no reben els préstecs bancaris.


2a. Mentida: No hi ha més opció que retallar

No és així. Es poden augmentar els ingressos, especialment si es persegueix amb eficàcia el frau fiscal. També es pot reduir la inversió militar, estalviar en medicaments donant prioritat als genèrics, reduir la despesa energètica i revisar els concerts amb centres educatius d'elit i les exempcions religioses. Les polítiques de retallades en els serveis públics obeeixen a una opció ideològica, que té com a objectiu fonamental la seva degradació, asfixien l'economia d'un país i augmenten l'atur .

3a. Mentida: Sobren empleats públics

La realitat demostra el contrari. Al nostre país, hi ha 6,5 empleats públics per cada 100 habitants, mentre que a la resta d'Europa hi ha 15.

I a Catalunya, a la cua!



4a. Mentida: Hi ha un excés de despesa pública

De cap manera. Aquest argument és una generalització injustificada, que amaga el malbaratament en què han incorregut algunes administracions, més preocupades per l’ostentació que per oferir uns serveis de qualitat. L’any 2010 la despesa pública espanyola equivalia al 45% del PIB, 5,3 punts per sota de la mitjana dels 27 països de la Unió Europea. Pel que fa al capítol de personal, la majoria d'empleades i empleats públics són mileuristes, o ni tan sols arriben a aquesta xifra a final de mes.


La despesa en educació: Catalunya, a la cua d'Espanya... i d'Europa
  • A Catalunya:   3,2%
  • A Espanya:     4,5%
  • A Finlàndia:     6%
  • Mitjana a l'OCDE: 5%








5a. Mentida: L’oferta privada pot substituir a la pública

Els qui defensen aquesta afirmació argumenten que el sector privat gestiona millor que el públic i resulta més barat. Res més allunyat de la realitat. La crisi ja està demostrant els perjudicis de les privatitzacions sobre els professionals i els usuaris. La empresa privada mai assumeix els serveis que no generen beneficis, perquè anteposen aquests últims a la qualitat dels mateixos.

(versió PDF +)



******************************************


0 comentarios
Etiquetas: ,

A favor dels empleats públics


Sense títolPer Roger Palà. Publicat a Nació Digital.cat el 29 de novembre de 2011.

Pocs dies després de les eleccions espanyoles del 20 de novembre, el Govern de la Generalitat, a més d'anunciar un increment de les taxes universitàries, del preu del metro i el bus i del cànon de l'aigua, feia explícita la voluntat de retallar de nou el sou dels treballadors públics. Des que l'executiu encapçalat per Artur Mas va començar a aplicar les anomenades “polítiques d'austeritat”, aquest ha estat un dels col·lectius més afectats per la tisora.


I és que els funcionaris són un objectiu fàcil. El tir al blanc contra el treballador públic és tota una tradició en aquest país: no hi ha setmana que no aparegui algun informe de les caixes d'estalvi, algun dossier d'ESADE o algun opinador espavilat blasmant sobre l'elevat nombre de funcionaris, el cost que suposen i com viuen de bé en relació a la resta de mortals. El bombardeig mediàtic ha generat la percepció que a Catalunya, de funcionaris, n'hi ha massa. I que, a més, són tots una colla de dropos improductius amb la feina assegurada de per vida.

És cert, però, tot aquest discurs? 

Un cop d'ull a les fonts documentals més bàsiques ho desmenteix. El Butlletí Estadístic de Personal de l'Administració Pública de l'any 2009 assenyala que a Catalunya hi ha un total de 302.607 treballadors públics. La ràtio és d'un per cada 24,3 habitants, la més baixa de tot l'Estat espanyol (on la mitjana és d'un treballador públic per cada 17 habitants). A Suècia hi ha 8 habitants per funcionari, a Finlàndia 9, i a França i Bèlgica, 12. Catalunya, de fet, està a la cua de la UE 15 en aquesta matèria. El catedràtic d'Economia Vicenç Navarro –quan el deixen parlar- posa l’accent en una confusió habitual: només el 22% dels treballadors públics són funcionaris. La gran majoria, doncs, són personal interí, laboral o eventual: vaja, que de feina per tota la vida, res de res, com a mínim per a la majoria. 

De fet, un informe de CCOO assenyala que la taxa de temporalitat al sector públic està bastant per sobre que la del sector privat. A Catalunya, el primer semestre de 2009 i segons dades de l'Enquesta de Població Activa, va ser d'un 24,8% (al sector privat, en canvi, va ser del 16,6%). I pel que fa als sous espectaculars, posem-ho també en quarantena. Segons dades de CCOO, 9.000 dels prop de 19.000 funcionaris del personal d'administració i tècnic que treballen a Catalunya tenen un salari entre els 1.200 i els 1.500 euros bruts mensuals. Pel què fa al personal laboral, 7.155 cobren un sou entre els 1.200 i els 1.556 euros bruts, i poc més de 3.000 estan per sobre dels 1.600. Un total de 4.421 estan per sota dels 1.500 euros bruts. I això era abans que s'apliqués la primera onada de retallades. Segur que hi haurà sous desmesurats –també n'hi ha a l'empresa privada- però seran l'excepció. 

És probable que els treballadors públics catalans tinguin millors condicions laborals que molts precaris i autònoms. Per tant, pot ser lògic que hi hagi part de la societat que consideri que són uns privilegiats. Qui així ho cregui, però, s'equivoca. Tenir un contracte laboral digne, cobrar a final de mes la teva nòmina, fer un horari més o menys definit, disposar de pagues extres i dies de vacances remunerades... no són privilegis. Són drets. Uns drets que els treballadors han aconseguit a base d'anys de lluita. En l'actual context de doctrina del xoc, convé no deixar-se entabanar pel discurs que assenyala el qui està una mica millor que tu com a responsable de tots els teus mals. El problema de debò és un altre: es diu capitalisme, i no el solucionarem retallant els sous dels funcionaris o tancant quiròfans d'hospital. 

Ser-ne conscients seria un primer pas per començar a posar fil a l'agulla.




Font: http://www.llibertat.cat/2011/11/a-favor-dels-funcionaris-15645



Tema relacionat:


0 comentarios

España, por debajo de Europa en número de funcionarios


Los sindicatos denuncian el intento de la patronal de desacreditar los servicios públicos


ANA REQUENA MADRID 15/12/2011

La afirmación que el presidente de la CEOE, Juan Rosell,hizo el miércoles sobre la necesidad de poder despedir a los empleados públicos que, según la patronal, sobran, ha encendido los ánimos de los sindicatos, que claman contra una estrategia que consideran pretende desacreditar y finiquitar lo público.
Los datos tampoco parecen acompañar a la patronal, que insiste en que sobran funcionarios y que deja caer que el gasto en educación, sanidad o servicios sociales puede gestionarse de forma más eficiente, o dicho de otra forma, Rosell pide que la empresa privada pueda entrar en lo público.
Toxo reta al líder de la patronal a que concrete dónde hay que despedir
Para la CEOE sobran funcionarios. Aunque no especifican, las cuentas de la patronal cuestionan la pertinencia de 900.000 empleados públicos. Esta cifra es la diferencia entre las 821.357 personas que traspasó la Administración central a las comunidades autónomas, y el 1.744.00 empleados públicos con los que cuentan ahora las regiones. A pesar de que Rosell admitió que hay parte de ese aumento que se debe al crecimiento de la población, no especificó cuánto.
Según los últimos datos del Ministerio de la Presidencia, en España existen 2.680.219 trabajadores al servicio de las administraciones públicas. En Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado y Fuerzas Armadas hay casi 300.000 efectivos. Y entre la enseñanza, las universidades y el personal de sanidad suman más de 1.100.000 empleados. El secretario general de CCOO, Ignacio Fernández Toxo, retó ayer a Rosell a que concrete su afirmación. "Se dice que sobran 900.000 funcionarios. Si lo cree, que ponga los datos sobre la mesa y explique quién va, en dónde y quién no está trabajando", dijo. El peso del sector público en España es inferior a la media europea. Mientras que aquí supone el 45,6% del PIB, la media de los países de la zona del euro es del 50,9%, según Eurostat.
El secretario general de CCOO también recordó al presidente de la patronal que sólo los países rescatados tienen menos empleo público que España, donde hay 6,5 funcionarios por cada cien habitantes, frente a, por ejemplo, los 10,6 de Francia. La Federación de Servicios a la Ciudadanía de CCOO señalaba ayer que en los países europeos con las economías más competitivas, como Dinamarca, Suecia o Finlandia, el porcentaje de funcionarios sobre la población activa era del 26% en el primer caso, y del 22% y el 19% en los otros dos. En España, sin embargo, el número de empleados públicos es del 13%.
Los funcionarios han perdido un 24% de poder adquisitivo desde 1982
Otra de las objeciones que hace la patronal es el crecimiento de los salarios en el empleo público. El presidente de la CEOE señaló que entre 2002 y 2009 crecieron un 5,6%, mientras que los sueldos en el sector privado lo hicieron la mitad, el 2,8%. Sin embargo, y como señalaba UGT en un informe reciente, debido a que se excluye de la consideración de asalariado a empleadores y a cualquier otro cargo que cuente con participación en el capital o la empresa, una parte de los sueldos más elevados del sector privado no se contabilizan en esta categoría. En cualquier caso, el sindicato denuncia que los empleados públicos han perdido el 24,5% de poder adquisitivo desde el año 1982, ya que en muchos años su subida salarial fue inferior al crecimiento de la inflación, y que la temporalidad se encuentra en torno al 24%.
En cualquier caso, España gastó en 2010 el 11,9% de su PIB para pagar la nómina de las personas empleadas en los servicios públicos, en línea con la media europea, del 11,1%, y de la zona del euro, donde se gasta el 10,8%, según datos de Eurostat. Algunos países superan esas cifras, como Dinamarca, a la cabeza en empleo público, con un gasto del 19%, pero también Francia, con el 13,4%. Otros países, como Alemania, gastaron el 7,9% de su PIB.
0 comentarios

Hi ha alternatives a les retallades, Vicenç Navarro


Hay alternativas a los recortes

Vicenç Navarro | Catedrático de Políticas Públicas de la Universidad Pompeu Fabra
Font. Nueva Tribuna (+)
nuevatribuna.es | Actualizado 06 Octubre 2011 - 

Se están haciendo en España recortes muy sustanciales del gasto público social que financia las transferencias públicas (tales como las pensiones y las ayudas a las familias) y los servicios públicos (tales como la sanidad, la educación, los servicios de ayuda a las personas con dependencia, las escuelas de infancia, los servicios sociales, entre otros) que representan la mayor reducción del Estado del bienestar español que éste haya sufrido en los 33 años de democracia. Estos recortes los está realizando el Gobierno central, así como gran número de gobiernos autonómicos, habiendo sido particularmente acentuados en Catalunya.
Tres observaciones tienen que hacerse a raíz de estos hechos. Una es que ninguno de estos recortes estaba anunciado en los programas electorales de los partidos gobernantes que los están haciendo. En realidad, todos ellos subrayaron en sus campañas electorales que no realizarían recortes en las transferencias y servicios que están siendo recortados. La segunda observación es que estos recortes se presentan, tanto por el establishment político como por el mediático, como inevitables y necesarios, y responden –según tales establishments– a la presión externa de los mercados financieros, los cuales señalan la necesidad de realizar tales recortes. Este argumento de inevitabilidad y necesidad ha calado en la opinión popular como consecuencia de una promoción masiva por parte de los medios de información de mayor difusión (tanto públicos como privados) del país, que han estado respaldando tales recortes. Uno de los rotativos de mayor difusión presentó anteayer unas encuestas mostrando que, puestos a escoger, había más españoles que, para reducir el déficit, preferían los recortes a la subida de impuestos. Parecería, pues, que los recortes que se están llevando a cabo tienen el apoyo popular que los legitimiza.
Este argumento de inevitabilidad, sin embargo, es profundamente erróneo. Y la percepción de apoyo popular está también equivocada. Miremos primero el argumento de que los recortes tan intensos del gasto público social se deben a la presión de los mercados. La lectura de los informes de las agencias de valoración de bonos y de los mayores centros financieros muestra una variabilidad de opiniones. Así, en ocasiones expresan inquietud sobre el tamaño del déficit y de la deuda pública, pero en otras ocasiones, como ahora, muestran gran preocupación por la falta de crecimiento económico. En cuanto a la reducción del déficit, tales instituciones financieras no indican cómo debería realizarse. Una manera es mediante los recortes de gasto público social, pero no es ni la única ni la mejor manera de conseguirlo. Una alternativa es aumentando los impuestos. Así, en lugar de congelar las pensiones (con lo que se intentan ahorrar 1.200 millones de euros), se podrían haber conseguido 2.100 millones de euros manteniendo el Impuesto del Patrimonio, o 2.552 millones si se hubieran anulado las rebajas de los impuestos de sucesiones, o 2.500 millones si se hubiera revertido la bajada de impuestos de las personas que ingresan más de 120.000 euros al año, recortes de los impuestos apoyados –todos ellos– por los partidos que ahora hacen estos recortes de gastos.
O en lugar de los enormes recortes en sanidad que intentan conseguir un ahorro de 6.000 millones, podrían haber anulado la bajada del Impuesto de Sociedades de las grandes empresas que facturan más de 150 millones de euros al año (y que representan sólo el 0,12% de todas las empresas), recogiendo 5.300 millones de euros. O en lugar de recortar los servicios públicos como sanidad, educación y servicios sociales (logrando un total de 25.000 millones de euros), podrían haber corregido el fraude fiscal de las grandes fortunas, de la banca y de las grandes empresas (que representa el 71% de todo el fraude fiscal), recogiendo mucho más, es decir, 44.000 millones.
O, en lugar de reducir los servicios de ayuda a las personas con dependencia (intentando ahorrar 600 millones de euros), podrían haber reducido el subsidio del Estado a la Iglesia católica para impartir docencia de la religión católica en las escuelas públicas, o eliminar la producción de nuevo equipamiento militar, como los helicópteros Tigre y otros armamentos.
El hecho de que se escogiera hacer los recortes citados sin ni siquiera considerar estas alternativas no tiene nada que ver (insisto, nada que ver) con las presiones de los mercados financieros. La reducción del déficit público podría haberse logrado revirtiendo las enormes rebajas de impuestos que han beneficiado primordialmente a las rentas superiores (una persona que ingrese más de 300.000 euros al año ha visto reducir sus impuestos durante el periodo en que España estuvo gobernada por Aznar y por Zapatero un 37%, mientras que la gran mayoría de la población apenas notó esta bajada).
El supuesto apoyo popular a tales recortes no puede derivarse de la pregunta sesgada y tendenciosa de preguntarle a la población si para reducir el déficit prefieren los recortes en el Estado del bienestar o el aumento de los impuestos. La palabra “impuestos”, sin aclarar de quién, genera siempre una respuesta predecible de rechazo. Pero si, en lugar de utilizar el término genérico “impuestos”, se utilizara el aumento de impuestos citados en este artículo, que se centra primordialmente en las rentas superiores (revirtiendo las enormes reducciones que les beneficiaron) y que no afecta a la gran mayoría de la ciudadanía, la respuesta sería opuesta a la que aquella pregunta tendenciosa indica. Que estas alternativas no tengan la centralidad política o la exposición mediática que tienen los recortes se debe a que las rentas superiores, la banca y la gran patronal, tienen mucho más poder sobre el Estado español que las clases populares, que son las que están más afectadas por los recortes.

Temes relacionats:

0 comentarios

Les falsedats que es promouen per justificar les retallades


Font: http://www.ccoo.cat/noticia/144705/propostes-de-la-plataforma-per-una-fiscalitat-justa-ambiental-i-solidaria-davant-les-eleccions-del-20-n

Les organitzacions i entitats que formem part de la “Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària” volem expressar el nostre compromís amb la construcció d’una societat justa que no accepta la pobresa ni l’exclusió. Afirmem que el sosteniment d’uns serveis públics forts i de qualitat és la millor garantia per a fer efectiva la igualtat d’oportunitats, afavorir la cohesió social i encarar els reptes que tenim com a país. I per això cal un sistema fiscal suficient i equitatiu, que faci una funció redistributiva.

Els greus efectes de la crisi, amb l’enorme creixement de l’atur, han generat i continuaran generant un gran volum de despesa per a les administracions públiques. Cal reactivar l’economia per crear llocs de treball i garantir la protecció dels sectors més vulnerables. I perquè això sigui possible són necessaris recursos que, tot i que no s’estan recaptant, existeixen. Si això no s’està fent és perquè, entre d’altres coses, hi ha una sèrie de dogmes que s’han instal·lat en la nostra societat. Volem començar aquest document rebatent alguns d’ells.

  • És fals que s’hagi de retallar perquè no hi ha diners  
La lluita contra l’enorme frau fiscal que supera el 23% del PIB, i corregir l’escassa (quan no nul·la) contribució de les rendes altes i dels grans patrimonis, serien mesures que aportarien un volum de recursos molt superior al de totes les retallades.

  • És fals que abaixar els impostos afavoreixi l’economia
Durant anys s’ha estat pregonant la bondat de baixar impostos dient que això fomentava el creixement econòmic. Una afirmació que ha resultat falsa. Com a conseqüència d’aquestes polítiques s’han aplicat rebaixes fiscals que han beneficiat als que més tenen i han reduït de forma considerable els ingressos públics.
La pròpia Unió Europea ha manifestat que les successives rebaixes d’impostos fetes a Espanya des del 1995 no estaven justificades i han portat al país a la greu situació actual de dèficit.

  • És falsa la idea de que “Tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”
De manera insistent es repeteix que és necessari retallar la despesa perquè “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. Aquesta afirmació suposa un intent de corresponsabilitzar a tota la ciutadania per igual. No obstant això, el que està succeint és que una majoria de la societat s’està veient perjudicada per les retallades delsserveis bàsics i una minoria, amb una gran responsabilitat en l’origen de la crisis, se n’està beneficiant. Aquesta clara asimetria invalida aquest dogma que es proclama de manera constant.

  • És fals que el dèficit estatal i els mercats obliguin a desmantellar en nostre estat del benestar
D’altra banda, el problema del dèficit, que s’ha generat per l’especulació immobiliària i les baixades d’impostos, vol ser aprofitat pels responsables de la crisi per privatitzar els serveis públics i desmantellar l’estat del benestar.

  • És fals que s’estiguin pagant massa impostos
Malgrat es repeteix la idea de que paguem masses impostos, la realitat és que el nostre país és dels que té els nivells de pressió fiscal més baixos de tota la Unió Europea.
Una qüestió diferent és que la contribució que es fa sigui molt desigual. En aquest sentit, hi ha una clara discriminació entre la fiscalitat que suporten les rendes del treball i les del capital, els empresaris i professionals tributen menys que els assalariats i els pensionistes i el frau fiscal i l’economia submergida (localitzades, sobretot, en grans empreses) dupliquen la mitja europea.

Per tot això, creiem que és imprescindible i urgent fer un debat sobre el conjunt del model fiscal. S’han de discutir les demandes de la ciutadania i els recursos públics necessaris per atendre-les i sostenir l’Estat del benestar i els drets socials. Un debat que sigui fet amb rigor, allunyat dels tòpics i falsedats que hem assenyalat i que es fan servir per mantenir una situació intolerable.

Amb aquesta voluntat, doncs, la Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària ofereix les següents propostes.

Font: http://www.ccoo.cat/noticia/144705/propostes-de-la-plataforma-per-una-fiscalitat-justa-ambiental-i-solidaria-davant-les-eleccions-del-20-n

Feu clic per veure:
0 comentarios

Propostes de la Plataforma per una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària, davant les eleccions del 20-N


Presentat en roda de premsa el document 'Ser ric surt molt barat. La fiscalitat per fer una societat més justa'


Propostes de la Plataforma per una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària, davant les eleccions del 20-N


FotoLa Plataforma per una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària, integrada per 24 entitats i organitzacions de la societat civil catalana, ha fet, el dimarts 8 de novembre, una roda de premsa per presentar les seves propostes en fiscalitat de cara a les eleccions generals del proper 20-N. 

La plataforma ha presentat el document “Ser ric surt molt barat. La fiscalitat per fer una societat més justa”. En ell es desmunten els arguments que ens volen imposar per portar a terme polítiques de retallades i polítiques fiscals que només beneficien els qui més tenen. El que cal és un sistema fiscal just i equitatiu, que faci una funció redistributiva i que faci aflorar els recursos que tot i ser necessaris i existir, no s’estan recaptant: 

• El frau fiscal i l’economia submergida se situen a Espanya entre el 23% i el 25% del PIB; a Catalunya, aquesta taxa se situaria en un 22,3%. 
• L’IRPF suposava el 2007 un 38% de la recaptació total, mentre que el 2010 va suposar un 44%. Aquest impost es basa en un 97% en les retencions del treball, mentre que les de capital només suposen un 3% del total. 
• Els impostos indirectes com l’IVA també representen cada cop una major part de la recaptació, passant del 39% al 45% en aquest mateix període. En canvi, la recaptació de l’Impost de Societats ha caigut en tres anys del 23% a l’11%. 

En la roda de premsa, que ha tingut lloc a les 11.30 hores al Pati Llimona de Barcelona, hi han intervingut Òscar Mateos, portaveu de la plataforma, Miguel Ángel Mayo, Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Economia i Hisenda (GESTHA Catalunya), Ester Boixadera, CCOO de Catalunya, Laura Pelay, UGT de Catalunya, i Xavier Caño, ATTAC Acordem.

Feu clic per veure:
-el document 'Ser ric surt molt barat. La fiscalitat per fer una societat més justa'
-el document 'Ser rico sale muy barato. La fiscalidad para hacer una sociedad más justa' (en castellà)
-les declaracions d'Òscar Mateos, portaveu de la Plataforma per una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària, Miguel Ángel Mayo, de GESTHA Catalunya, i Ester Boixadera, secretària de Relacions Institucionals i Coordinació de Direcció de CCOO de Catalunya, efectuades en la roda de premsa del dimarts 8 de novembre de 2011
-el bloc de la Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària
0 comentarios
Subscriure's a: Missatges (Atom)