Acomiadaments públics i interessos privats

Acomiadaments públics i interessos privats

Per Joan Carles Gallego Herrera

Fa pocs dies, el president de la CEOE, Joan Rosell, ens donava una de les seves receptes per sortir de la crisi econòmica: acomiadar funcionaris. 

De fa temps les organitzacions patronals, en especial la CEOE, reclamen que s’aprimi l’Administració Pública. Amb la seva demanda volen poder justificar la rebaixa de les contribucions socials i els impostos directes detraient al sector públic els recursos suficients per ofertar els béns i serveis propis de l’Estat del benestar. Amb això, a més, esperen poder convertir el servei públic en negoci privat. En aquest sentit utilitzen un argument econòmic: la part de la riquesa que no passa al sector públic es mantindrà en el sector privat invertint-se en activitat econòmica i per tant en creixement econòmic. Però això s’ha mostrat fals al llarg dels anys en què les rebaixes, deduccions i eliminacions d’impostos no han generat millores en l’economia productiva, la innovació o la recerca sinó que han contribuït o al consum sumptuari o a les pràctiques especulatives. 

Darrere la major privatització de la prestació de determinats serveis essencials, que és el que s'amaga en la demanda d’acomiadar funcionaris, ens podem trobar amb la seva mercantilització i, per tant, amb la pèrdua del seu caràcter universal (és el que hi ha darrere les propostes de copagament o augment de taxes en alguns serveis). Així les persones hauran d’adquirir en el mercat el nivell de prestació, qualitat, atenció, que puguin pagar-se. Una pèrdua de cohesió social i una renúncia a promoure una major igualtat social. 

La proposta de la patronal, coincident amb les polítiques que duu a terme el Govern de la Generalitat, no té en compte la realitat del país. El problema no rau en el fet que hi hagi molt personal públic o que la despesa pública sigui molt elevada, ja que tant el volum de personal públic com les polítiques públiques estan per sota de la mitjana europea. Quan veiem les dades amb deteniment es constata la correlació directa entre els països amb majors desenvolupament de l’Estat del benestar (major despesa pública i més personal) i major nivell econòmic i igualtat social. Amb les dades a la mà podem dir que la cohesió social, l’Estat del benestar, és un factor de creixement econòmic i de progrés social. Una societat educada, sana i segura atreu inversions, fa arrelar l’activitat econòmica, desenvolupa recerca i innovació i facilita el desenvolupament humà. ¿Potser la patronal, i en aquest cas també el Govern, no volen que aquest sigui el nostre camí?

Repassem algunes dades. Mentre el percentatge d’assalariats en el sector públic en relació al total de la població ocupada era el 1r trimestre del 2011 a España el 17’6%, a Catalunya era del 13%. Si comparem les dades de la UE d’ocupats en el sector públic en relació al total ocupats, l’any 2008 a España era el 14’6% (en aquell moment la població ocupada en el sector privat no havia patit l’estrall brutal de la crisi), mentre que a Noruega i Suècia era el 33’9%, a França el 29’0% i al Regne Unit el 20’2%.

Per tant, no és que sobrin treballadors públics, en falten especialment si ens comparem amb els països que titllem de més eficients i que tenen nivells de desenvolupament dels serveis socials més avançats.

Aquesta realitat és fruit del diferent nivell de la despesa pública en el nostre país en relació a la UE. El pes de la despesa pública en protecció social per a l’any 2007 era a Catalunya del 17’8% i a España del 21’0%, mentre que al Regne Unit era el 25’3%, a Alemania el 27’7%, a Suècia era del 29’7%, a França el 30’5% i la mitjana de la UE-27 del 26’2%. 

Aquesta realitat és conseqüència del nostre sistema fiscal, que fa que el nivell d’ingressos públics a España representi un 32% del PIB davant el 40% a la UE-27. Unes dades prou significatives que expliquen la situació d’endarreriment del sector públic al nostre país, on a més tenim un dels nivells més alts de frau fiscal del conjunt de la UE. Segons l’associació de tècnics d’Hisenda, Gestha, s’estima el frau fiscal en prop de 80.000 milions d’€, dels quals més de 42.000 correspon a les grans empreses, corporacions empresarials i grans fortunes.

El problema no és que sobrin funcionaris sinó que cal combatre el frau i la corrupció i que cal fer una profunda reforma fiscal, que permeti disposar de recursos públics suficients per fer les polítiques públiques necessàries per intervenir en una sortida de la crisi equilibrada i solidària. 

La sortida de la crisi no passa per polítiques pressupostàries restrictives, "minijobs", facilitats per acomiadar i afeblir la negociació col•lectiva. Malauradament aquestes receptes que li agraden a la patronal, que són les mateixes que beneeix i aplica el Govern de la Generalitat amb el mantell intel•lectual del seu Consell assessor, el CAREC, no semblen útils per a sortir de la crisi i a més són injustes per a la immensa majoria de la població, els treballadors i les classes mitjanes, però mantindran el poder econòmic del capital financer i la posició de les grans fortunes i corporacions empresarials.